Vol sense motor
Reflexió al voltant de “Els Nostres”.
Publicada en Facebook en maig de 2018.

No faig mai açò i no crec que ho torne a fer. No sóc generadora de corrent d’opinió, només sóc una dona que veu i fa teatre dès dels 16 anys.
Sent molt de respecte per la feina de les companyes i sempre opine en privat, conscient de qui tinc davant, o reste callada.
He vist Els nostres dues vegades: el dia de l’estrena i ahir, la darrera funció del Principal.
Res a veure l’una amb l’altra.
Deixant a banda les valoracions més tècniques i d’altres que he sentit per ahí, amb les que puc estar més o menys d’acord, m’agrada la peça. Per què?
Perquè és necessària, arriscada en forma i fons, compromesa.
Perquè per fi veig una producció pública que es mulla.
Perquè valore la complexitat d’una producció d’eixes dimensions i el resultat és impressionant.
Perquè està a l’alçada d’un TNC, CDN, Arriaga o Centre galego o andalús.
Però, sobretot, perquè darrere hi han persones, artistes, professionals que conec i admire, alguns amics i d’altres només coneguts, que s’enfronten per primera vegada a un projecte d’aquesta envergadura i que han invertit temps, esforç, rigor i passió.
He vist tot això en la peça i ahir em va emocionar.
L’èxit de públic no em serveix de termòmetre. No sóc espectadora habitual de productes que reventen taquilla. En molts d’ells m’he avorrit soberanament i sóc de les que pensa que, per arribar a la majoria, cal programar per a moltes minories.
M’agrada El Nostres, felicite a tot l’equip i envege, sí envege, per què no? l’aventura que han viscut, amb els moments de goig i els dolors.
El dia 1 de juny a Alcoi i el 3 de juny a Castelló, podreu veure encara Els Nostres.