Mesos d’escriptura, setmanes d’assajos, estrena, nervis, emoció i buit.
Una successió d’elements que es repeteixen com gotes colpejant el vidre un dia de tempesta. Té igual que sigues veterà o principiant, el buit ho envaeix tot. Un buit que t’acompanya dies, setmanes, que potser segueix amb tu fins que trobes altre clau on agarrar-te, altre motor que engegue un projecte il·lusionant, un de propi o d’altres companys, a soles o en companyia.
Com assolir el buit que omple el final d’una creació?
Què poc parlem d’aquest buit compartit i que reconeixem només arriba.
I arriba hores després de tancar les portes, d’esgotar el got de vi de la celebració de l’èxit dolç o de l’amarg. Hores després d’esta nit que t’emportes l’olor en el cos al llit per a allargar la sensació unes hores més, les hores de somni.

Però el buit arriba i a vegades tornaríem enrere la maneta del temps per reviure el instant de felicitat que només detectem quan ja ha passat.

Com podem crear contra aquest buit? Com evitar que arribe?
Mai pensem en ell quan estem en plena creació, si ho férem, el vertigen seria més gran encara, seria insuportable perquè sovint fa mal. Em referisc a dolor físic, a un dolor que s’instal·la en el pit i que t’impedeix respirar amb normalitat. Em referisc a eixe bombardeig d’imatges, música i paraules que et bombardegen l’ànima però ja no et reconforten perquè no es poden tornar a viure amb la intensitat desitjada.

Potser aquesta és la malaltia que fa que reincidim en la creació. Tornem a crear per mitigar el buit però sentirem com aquest ens envaeix de nou, irremeiablement, perquè és una sort de voltor que ens menja les entranyes eternament i que no podem saciar amb cap altre plaer natural o induït, ni tan sols amb sexe.

Diuen que la felicitat anem construint-la amb instants que hem d’interceptar a temps per gaudir d’ella. La felicitat de les persones que ens dediquem a la creació és l’absència d’aquest buit, però sense ell no engegaríem el motor per a continuar creant. No continuaríem nodrint la bèstia.